Mai un títol de cd havia estat tan explícit per al contingut del mateix, clar està, deixant a banda el porno-grindcore. De fet, si el títol del disc hagués estat un altre, aquesta crítica s'hagués basat totalment en aquella genial i meditada frase, d'aquest filòsof-metafísic de tan gran calibre i tan poc comprès i apreciat al món actual com és Homer Simpson amb aquella sentència de "M'avorreixo!".
Ens va agradar el seu debut, encara que contenia massa temes de farcit, els 3 o 4 que destacaven ho feien molt, amb aquella combinació de les dues veus femenines, sobre un metall melòdic amb molt d'alternatiu i actual.
Ara fitxen per Nuclear Blast, i decideixen basar la seva estratègia en les dues veus, i deixar la música en un segon terme, sent aquesta una base de metall melòdic (o aquest mal anomenat gòtic simfònic actual) que ha perdut tot el de modern i alternatiu.
I és que en aquest món tot acaba, tard o d'hora, alguns aguanten 40 anys, uns altres amb el seu segon disc ja ens porten de camí a la depressió i ens fan dubtar de si escoltar seu tercer treball.

Lluís