Ja els tornem a tenir juntets, Jorn Lande i Russell Allen, dos dels millors cantants de l'última dècada que ens porten aquest tercer disc en col.laboració.
El primer ens va meravellar, el segon ens va agradar, era una mica massa igual al primer, però bé, amb aquelles grans melodies qui es queixava?
Doncs amb el tercer, repetint fórmula i tornant a caure en la reiteració d'esquemes i melodies, nosaltres ens queixem.
És una mica el defecte que en Lande que porta arrossegant massa anys, que quan el deixen compondre's les seves pròpies melodies, cerca aquelles on es sent més còmode, que resulten ser les mateixes una i una altra vegada, i li passa en solitari, i en companyia d'Allen. I Allen, no sabem per què, però s'ha deixat arrossegar a aquesta reiteració melòdico-vocal, fins al punt de què vas escoltant temes, i ja no només se't fan repetitius amb els discos anteriors, sinó que fins a comences a cercar a veure si cada tema és alguna versió, perquè ja et sona fins i tot massa. Una veritable llàstima que en Magnus Karlsson que en teoria és qui dirigeix una mica el projecte, es vegi amenaçat davant les dues figures dels vocalistes i no s'atreveixi a pressionar per sortir del forat compositiu en què caminen junts.

Lluís