No descobrirem pas ara a un dels grans del metal neoclàssic-progressiu com és el senyor Andersson, tot i que el dubte és perquè tants grups i/o projectes per a acabar sonant de forma similar en tots ells.

Aquest nou projecte te com única particularidad a un Patrik Johansson a la veu, qui no empra masses tons aguts ni falsets, quelcom poc vist en aquest estil.

La qualitat de sempre, tot i que també les melodies de sempre, que ja trobàvem a Majestic o Time Requiem, ara menys happys en general, però tendint molt a semblar-se a Symphony X (si no, escolteu "Despair and Pain" entre d'altres), cosa que ja es començava a donar al primer cd de Time Requiem.

Bàsicament, res nou, res original, només el nom, cosa que contradiu aquella definició de fa anys del metal progressiu, que deia quelcom així: Mitjançant una gran tècnica, escales que semblaven impossibles es converteixen en melodies sobre ritmes que en teoria són arrítmics o que no tenen patró, però que a la pràctica i en conjunció a aquelles melodies, ho adquireixen.

I tot i que està ben fet i tot això que es diu normalment, no val la pena el cd si ja es tenen els anteriors de Majestic, Time Requiem o els darrers de Symphony X.

Lluís