Està clar que el rock progressiu no és el subgènere metàl·lic més dur, ràpid i potent que existeix, ni tan sols està entre els que més energia desprèn, però tampoc el qualificaríem de lent, pastelós, pesat i demés adjectius sinònims a aquests.

Doncs bé, aquest segon disc dels suecs Andromeda serveix una mica per destrossar part del que s'havia fet en els últims anys, quan s'havia aconseguit col·locar el rock progressiu entre un dels subestils més admirats i respectats pel públic metàl·lic. És un rotllo, un pal de disc, un malson, una tortura, i a més a més musicalment tampoc ens descobreix masses meravelles tècniques, ni a nivell individual ni a nivell de grup.

L'escolta del disc va arribar a convertir-se en un repte personal perquè si vaig arribar al final amb el de Luca Turilli, era una obligació moral empassar-me aquest "2 Equals 1", però després un se n'adona que el de Turilli es fa quelcom més amè perquè et pots partir de riure amb força freqüència, cosa que no es pot fer amb aquest "2 Equals 1", que el que sí que té és una important serietat musical.

Els que van flipar amb el disc de debut d'aquesta banda sueca de la galàxia d'Andròmeda, probablement quedin decebuts amb aquest segon treball, perquè no té absolutament res a veure l'un amb l'altre.