Anthriel són una banda finlandesa de metall progressiu que debuta amb aquest "The Pathway" i que podríem definir com un ametllat de vainilla del metall.
I podria deixar-ho aquí, però de segur que us pica, ni que sigui mínimament la curiositat, la definició feta.
Vegem, tenim munts i munts de grups dolents, el típic polo fet a base d'aigua i edulcorant que no valen més que per molestar i satisfer les necessitats d'aquells que encara no són coneixedors del que és un bon gelat, gelats excessivament simples, però que satisfan a qui no demana més que el més bàsic.
Després, a partir d'aquí tindríem varietat de gustos i colors, i varietat de complexitat en la seva elaboració, fins a arribar a les terrines amb fruites, trossos d'ametlla, avellana i xocolata, que si són de gustos exòtics i extravagants podríem comparar-los amb l'avantgarde.
I després tindríem tota aquesta secció de gelats de vainilla amb exterior de xocolata, que podríem comparar amb el metall melòdic, on n'hi ha de molts gustos i sabors, amb una elaboració alguna cosa més complexa perquè no es fongui la capa abans que l'interior i que aguanti aquesta composició fins al final. Això seria el metall progressiu, un gelat que cal prendre a un ritme concret i les seves proporcions han de ser les correctes per assaborir-ho tot a la vegada, ja que aquells que primer es mengen la xocolata de fora, acaben pringats amb la vainilla que es desfà per no tenir la capa exterior que la manté en el seu punt.
Doncs Anthriel són el típic ametllat de vainilla, un progressiu ben proporcionat, que no arrisca amb gustos ni textures, no trobem aguts punxants ni veus trencades o guturals, una veu melòdica, bona, però que no va més enllà dels altres ametllats que hem provat. Una capa d'una bona xocolata, que manté el seu interior consistent, però que no ens sorprèn en absolut, amb una base rítmica que no arrisca en cap moment, igual que no ho fa la música, una vainilla de fina textura que passa molt bé, però on no trobem res més que la vainilla esperada. I és que fins que no arribem a "Light Divine", no trobem un joc de teclats i melodies mínimament interessants i original.
Cd per a amants del que és bo, però que no esperen gens nou ni original.

Lluís Lluís