Música progressiva de qualitat en un dels països més endarrerits musicalment parlant del primer món, i a més, música en català... i és que no sempre va unida la qualitat musical amb la visió de futur.

Són els Apeiron i són d'Olot, vénen a omplir el forat deixat ara fa uns anys pels barcelonins Pyramid, tot i que molt més Rock que Metall, són hereus d'unes composicions poc comuns i encara menys previsibles, estructures originals i complexes.

I tot i que en un principi l'idioma no jugaria a favor seu, no només per motius polítics, sinó per la musicalitat de la llengua catalana, en Marc hi juga prou bé amb un bon to i recordant-nos lleugerament a Nickelback, amb aquelles melodies vocals que alhora marquen força el ritme de la cançó, i aquella espècie de gall provocat per canviar de to que, o es controla bé, o en directe en surt un de veritat. Si hi afegim el gust per les guitarres acústiques, les comparances no estarien fora de lloc.

Tècnicament molt bons, sorprèn un bateria que barreja tècnica i intuïció, que juga moltíssim amb caixes i timbales, no trobant a faltar un segon bombo en cap moment.

Potser el punt negatiu ha estat la producció, i no em refereixo a què tinguin un mal so, sinó que no s'ha mirat per fer un single accessible, tres minutets un xic més lleugers per passar a les ràdios o perquè un amic et passi la cançó i puguis entrar-hi a la primera. Hi haureu de tenir paciència, i encara que l'idioma o l'estil us tiri enrera, doneu-li una segona oportunitat que s'ho mereix.

Lluís