Quan comencem a recórrer a fórmules barates com anomenar al setè disc "The 7th Symphony" per a no matar-se a cercar nom ni posar-li simplement "7", quelcom està començant a fallar.
I suposo que no fa falta molta imaginació per saber que és precisament això, la imaginació, el que falla a Apocalyptica i que ens porta, sense cap dubte, al disc més fluix de la seva carrera. Han passat de marcar tendència a passar de tot i deixar-se portar absolutament, i en comptes de cercar els vocalistes que més els interessaven a ells com havien fet fins al moment, han anat a cercar als més comercials del moment, i aquí tenim als vocalistes de Shinedown, Bush i Flyleaf. I sí, em direu que també hi ha en Joe dels Gojira en un tema molt potent. no us ho negaré, però escolteu-vos qualsevol tema de Gojira, la qualitat i el paper de messieur Duplantier en ell, i no té res que veure amb això, és un tema senzillet on hi han ficat tota la canya que han sabut i. ja està.
El single, "End of Me", queda lluny tant en ganxo com en qualitat de singles com van ser "I'm not Jesus", "I Don't Care", "Life Burns!" o tants altres que ens han ofert Apocalyptica durant aquests darrers anys. Potser un xic més comercial sigui el tema amb en Brent Smith de Shinedown "Not Strong Enough", i, al costat del tema instrumental amb Dave Lombardo, el més interessant del disc.
A la resta de temes instrumentals, poc o res no hi ha que no ens hagin ofert amb anterioritat, i ho sento per la Lacey Sturm, però el primer disc de Flyleaf va estar molt bé, però a partir d'allí ni la seva veu ni la banda han evolucionat per al reconeixement que tenen, i havent passat per Apocalyptica senyoretes com Cristina Scabbia, Sandra Nasic, Nina Hagen i altres, Lacey Sturm és una davallada considerable de qualitat, de fet, com el disc en general.

Lluís