Ja hem comentat a cada crítica d'aquest senyor que té menys capacitat d'assimilar el concepte d’evolució que l'eruga de l'albergínia, i evoluciona menys que la susdita bestiola.
Tot i així, vam reconèixer amb el seu anterior cd que per fi s'havia desembarassat la letargia a què mantenia als seus fans, si és que li’n queden, després de discos i discos on només feia que editar balades per a cada dos o tres discos poder editar un recopilatori de temes lents. Però per fi el seu “Tals of the Crown” va trencar aquesta via morta (almenys per als qui ens agradava la seva música), i va tornar a la canya.
Amb nou aquest disc, conceptual sobre el pentinat d’en Terrana, segueix aquell camí, és a dir, evolució zero, lletres atractives zero, aprofitament de músics com Ferdy Doernberg o Mike Terrana… zero, però més contundència i un Johnny Gioeli en els seus millors registres.
Poc més a dir, es repeteix més que un entrepà de sardines amb melmelada de maduixa i all, però els que el seguim des de fa anys ja hi estem acostumats, almenys ara no ens adorm amb la seva música.

Lluís