Ahir nit estava amb un dels meus punts àlgids de frikisme, després de veure "El Condón Asesino/Das Kondom des Grauens", pel·lícula de sèrie B alemanya basada en un còmic gay underground també alemany, i gaudir de la lectura de la biografia sexual de Nietzsche mentre de fons sonaven Furvus... El meu Jo freak es feia amb la resta de mi, quan vaig recordar-me d'un disc que per alguna raó no havíem punxat al programa de ràdio, així que el vaig recuperar d'entre els posa-vasos i amb gran cura el vaig posar a l'equip de música.. les meves neurones s'impacientaven esperant als primers acords.

Només començar a sonar, em vaig adonar que era la fi perfecta per a una gran nit freak, un cantant amb una veu realment peculiar, que no para de cridar mentre s'allunya del micro, dos guitarres que han de tenir una compenetració única per fer cançons que, si els traiem el solo, es basen en dos acords, és a dir, a un per guitarra, i encara que ho penseu, no parlem d'un grup punk, si no de metal.

A més, em vaig agenollar quan el bateria podia fer una cançó sencera amb contratemps sense fer cap cas a la melodia, com fer la següent amb un simple "chis-pún.....chis-pún".

Els meus pors no emetien suor, al seu lloc hi sortia pur frikisme líquid, mentre el meu cervell no podia entendre tan genials disparitats a les cançons d'aquests artistes, quan el meu germà va passar pel costat de la meva habitació, va ficar el cap i va dir: "ostres, que dolents que són aquests!", i fou llavors quan em vaig adonar que realment eren molt dolents, i les meves ganes de dur el meu esperit vers un estat de puresa freak m'havia ennuvolat el raonament... a partir d'ara veuré les pel·lícules en versió original.

Lluís