Si us dic que es tracta del segon disc d'aquests italians que barregen el metall progressiu amb el Death Metall, pensareu que aquesta crítica ja l'heu llegit i que en realitat es tracta d’Empyrios, però encara que a vegades tingui els meus dies d'alcoholisme, en aquest cas us puc assegurar que vaig mínimament centrat.
I encara que semblin plantejaments molt similars, no ho són en el seu resultat. Mentre Empyrios creuen el metall progressiu de factura Dream Theater amb Death Metall, Ashent ho plantegen bastant diferent: és un metall progressiu més experimental i obert a nous sons, com atmosferes i teclats amb una sonoritat molt dark-gothic que poden acabar derivant a quelcom més proper al jazz. En quant al Death Metall queda molt relegat a un segon pla, reservant-se per a alguns riffs o segones veus que doblen a la principal, mai substituint a la veu melòdica sinó oferint-se com a contrast.
En l'apartat negatiu hem d'aquesta impressionant creativitat passa per damunt de la idea d'escoltar una cançó i poder gaudir-la simplement a nivell musical, per poder apreciar-la només a nivell tècnic. També cauen en el mateix error que els Empyrios, que tenint un vocalista de veu poderosa prefereixen els aguts en pla James Labrie per contrastar més amb la veu deathmetalera, quan la raça humana ha evolucionat cap a altres bandes i només els fans de Dream Theater mantenen la capacitat de suportar aquests aguts. Però ens quedarem amb el que té de millor el cd: la capacitat d'experimentar, de trobar sonoritats dispars i unir-les perfectament sota una impressionant demostració tècnica, esperant que en un futur el seu vocalista canti com ho ha de fer i no imitant a altres.

Lluís