 El Metall estatal degué estar d'enhorabona quan es va difondre la notícia de que els Aspid tornaven definitivament als cruels caps de batalla en els què es du a terme aquesta nostra reivindicació artístico-social. Però sabent de les superbes qualitats dels dos nous membres del grup, en Jordi Carles a les guitarres i en Juanjo Bosch a la veu, estava clar que no serien el mateix grup de corrossiva sonoritat "thrasher" que havien estat fins llavors. I, efectivament, les aportacions d'en Jordi (que sap jugar amb la guitarra amb una creativitat sorprenent) i d'en Juanjo (que suposa una quantitat i qualitat de matissos vocals ausents abans al grup, a més de les seves aptituds de frontman en directe) convergeixen amb l'experiència d'en Rafa i en Javi Garrigós. Aquests, com de costum, s'encarregaran de que qui vulgui atacar al grup pels flancs de la fermesa s'hagi d'enfrontar amb els infranquejables murs de la seva base rítmica.
A tot això, el grup en general ha arribat a un punt d'inflexió en la seva llarga carrera; aquest punt en què no tens pressa. Això significa saber mirar la teva pròpia obra des de la dualitat: ara des del sí del grup, ara des de fora amb una perspectiva objectivadora, que relativitza el bo i el dolent i et marca les directrius a seguir per agradar més als demés i al mateix temps satisfer millor les teves pròpies inquietuds.
Sobre la seva música... serà molt més enriquidora l'escolta de "Babel" que no pas la freda relació d'elements que pugui fer jo aquí.
Ivan Sàez
|
