Per a mi en Ronnie James Dio és "La Veu del Metall". Als seus 64 anys no hi ha forma de posar-lo en entredit, està en millor estat de forma del que molts poden desitjar amb vint o trenta anys menys. Per si de cas, i vers allò que acabarà sent inevitable, hi ha un planter de petits "dios" disposats a, en la mesura del possible, seguir les passes del mestre. Un dels deixebles més avançats d'aquesta escola, si no el que més, és el suec Patrick Johansson, que si bé ja ens va sorprendre amb la seva actuació al "Richard Andersson's Space Odyssey", és amb el seu propi projecte, Astral Doors, amb el que es llança, directament, i de vegades de forma intencionadament mimètica, als divins terrenys de la cançó.

Per un moment he pensat que hauria de parlar una mica més sobre la música que sobre la figura d'en Patrick "Dio" Johansson. Però no, crec que he fet bé perquè la música dels Astral Doors tampoc té gran cosa d'especial: sense deixar de ser un bon disc amb alguns temes que despunten, no va més enllà de la previsible influència de la saga Purple, en totes les seves ramificacions i amb una producció pròpia de l'any 2004. Així doncs, ens quedem amb la veu del senyor Johansson i ens quedem, també, amb el dubte de si l'amic Ronnie va tenir alguna patinada a Suècia (amb alguna sueca) en la gira del "Rising"...

Ivan Sáez