Vaig esquivar el seu primer disc, i vaig fer tard al seu concert. Perquè? Doncs perquè crec que molts grups haurien de retirar-se, sobretot en aquest país, on en comptes de desaparèixer obusos, barons vermells i altres, a sobre ens creen projectes paral•lels en estils clàssics, i no deixen de la música evolucioni, Europa està al segle XXI i musicalment Espanya segueix als 80. Pensareu que això passa a totes bandes, però no, un grup de hard rock clàssic com Saxon està fent power metall des de fa més de 20 anys, Pretty Maids han adaptat la seva música als nous sons, Metallica l'hauran cagat en repetides ocasions, però quan el seu estil estava de baixa van intentar apuntar-se a un parell de carros que sortien amb bones expectatives. A Espanya no, a Espanya si un grup va aparèixer els 80, seguirà fent música dels 80, i d'aquí no es mouen ni els grups ni la gent que els escolta.
Però finalment m'ha tocat, i no he pogut esquivar el segon disc, que la veritat, m'esperava pitjor. Cal agrair-los que hagin confiat en un vocalista jove, cosa que haurien de pensar a fer també en les seves bandes principals. En aquest cas és Ignacio Prieto, que sens dubte és qui brilla en aquest disc i a qui pocs “peròs” podem trobar-li en el gran treball realitzat (i pel tipus de veu, si Beethoven R el poguessin pillar per banda potser recuperarien l'estatus perdut).
Els músics, doncs els germans Arias que encara es defensen a les cordes, sobretot si es fa hard rock clàssic, sense massa complexitat ni originalitat, i un José Martos a la bateria totalment desfasat en la seva forma de tocar.
Si canviessin de bateria per algú que soni ni que fora mínimament a actual (o a més enllà del 85), i arrisquessin una miqueta de res en els temes perquè no sonés al que hem escoltat milions de vegades (no em crec el que diré), podria ser una banda amb cabuda i a tenir en compte, de moment només és un succedani del que ja hem viscut durant dècades, amb una bona veu, això sí.

Lluís