Grandíssima contribució a la distracció. Attics són el model a seguir en quan a rock-metal alternatiu. S’autoinventen amb classe i ambició, creant estructures diverses de cançó a cançó, potser el que més s’agraeix en vistes a la gran quantitat de grups que es repeteixen perquè no saben sortir d’un “clixé”. La utilització de teclats, samplers, bases, els hi ofereix una profunditat de so i recursos que els diferencia de la resta del grups del seu gènere.
De “Never Take Us Alive” a la paranoia instrumental “Lila, The Divine Game” el joc de concentrar-nos en el seu treball els a sortit rodó, perquè és pràcticament impossible de trobar-los cap errada, ni decidir-se per gaires temes que destaquin quan tots estan a un nivell altíssim. Si d’un cas, els més guitarrers es quedarien amb l’esmentat que obre el disc i els amants de la melodia reclamarien per a si mateixos “Through The Pain” o en un terme entremig “Silent Voices Kill”. Fins i tot després d’escoltar-me aquest gran àlbum entenc la portada, que m’havia semblat totalment ridícula a primer cop d’ull, però que els defineix amb tota la seva atractiva paranoia.
Tot un encert.

Devi