Els deixebles de l’amic Yngwie Johann Malmsteen (altrament conegut com el Gran, el Magnífic, l’Inigualable “Mr. I Don’t Know”) continuen el seu propi camí cap a la gloria amb pas ferm. I fixa’t si es ferm el pas dels deixebles que fins i tot arriben a superar el mestre. No tocaran 8.234.952.308.735 notes per milionèsima de segon com fa la màquina d’Yngwie (ni ho pretenen – què llestos que són!!) però si que assoleixen un nivell compositiu molt notable, fins i tot bastant millor que el dels darrers temps d’Yngwie “le Magnifique” (com li diuen a la France – “allons enfants de la patrie!!!”).

Els temes (quasi tots composats per l’Olaf Lenk, guitarra i teclats) són tots molt assequibles i apart de l’esmentada relació amb “die Grossen” Yngwie (com li diuen a Deutschland – und für mich eine glassbier, wite!!!!) recorden una mica la part més melòdica i senzilla dels nord-americans Symphony X. A destacar “Fying high”, “Die in your arms” o la mateixa “No Escape”.

Tots tres tenen en comú la seva devoció per les melodies centenaries, i At Vance o demostren amb una versió heavy de “Les quatre estacions; l’estiu; presto”, de Vivaldi, cosa que fan amb bastant decència.

És tot un detall per les seves parts de no fer un estil tan desgastat com es el típic power metal de terres germanes (tot i que hi ha certs paral·lelismes entre aquest “No Escape” i la moguda power alemana) i oferir-nos un heavy una mica menys desgastat. Cosa aquesta que no fan la majoria, sobretot al país de la bota, on sembla ser no tenen tant en compte a “Il Bravo” Yngwie (com li diuen a la beglia Italia – “spaghetti, macheroni, alegre ma non troppo”). En aquest estil s’ha de destacar la fabulosa veu d’Oliver “Olli” Hardmann, al més pur estil Joe Lynn Turner, per que us feu una idea. Però a més, està tan ben feta que em pregunto on collons fica les seves parts nobles a l’hora de fer aquests aguts tan aguts, i tan ben fets. Bé, com dirien a la Xina: txin, txon, txan patapúm! (o quelcom semblant..., però això si, s’ha de dir amb mala llet). Val la pena.