Qui hagués dit que en tan sols un obrir i tancar d’ulls Avalanch s’anaven a convertir en el millor dels grups de Heavy Metal sorgits en els darrers deu o quinze anys a nivell estatal... Sé que pot semblar un atreviment dir quelcom així de bones a primeres però, potser no és cert?

Però atenció, això no vol dir que l’èxit relatiu que ha aconseguit el grup els hagi baixat del cel, com és inevitable han hagut de lluitar por superar-se a si mateixos i també per superar els obstacles posats per tots aquells que no creuen en la màgia que aquesta música té i que ells no; i és que recordem, això no és el fàcil món dels 40 Comercials.

Allà per mitjans del ’97, quan tinguérem ocasió d’escoltar-los per primer cop, ja ens vàrem aventurar a dir que la cosa prometia, tot i que no imaginàvem fins a on podia arribar tot això. Llavors sonaven molt bé i es convertiren en un dels pioners que tindria aquesta nova fornada de metal melòdic que tantes alegries, tot i que també decepcions, ens està proporcionant.

Per cert, tota aquesta sèrie d’explicacions que estem fent resultarien un tant estranyes si no diguéssim que hem preferit comentar aquest disc des de la perspectiva del que ha vist com es desenvolupava, com creixia aquest ent anomenat Avalanch i llur última creació, “Llanto de un héroe”.

Referent a ell, cal dir que, tot i que no porti exclusivament una línia conceptual, sí que hi ha una sèrie de temes que responen al cànon d’una visió certament diferent d’alguns fets històrics i/o llegendaris que passaren per aquestes terres, com són “Torquemada”, “Pelayo”, “Cid”, “No Pidas Que Crea En Ti”, “Cambaral” i “¿Días De Gloria...?”. “Vientos Del Sur”, per altre banda, és una metàfora sobre el mar i la relació que amb aquest tingué Jacques Cousteau.

En un altre ordre de coses, resulta que més enllà del senyor Alberto Rionda (lídel dels asturians) i els demés nois del grup que quedaven de la formació de “La Llama Eterna”, Francisco, Alberto i Roberto (als que en cap moment s’ha de tenir com segundons d’aquesta pel.lícula), ha aparegut un personatge, anomenat Víctor García. Aquest no s’ha conformat amb calar profundament en el públic amb les seves aptituds en l’escenari producte de llur desenvoltura i llur fantàstica veu, “amb urpa” com ell mateix s’aventurà a definir-la, sinó que ha signat un parell de grans temes al disc com són “Por mi libertad” i “Aquí estaré”.

En definitiva, una bomba de cançons, incloses en una bomba de disc creat per una bomba de músics que formen una bomba de banda. Tot junt, com no... una mescla explosiva de simfonia, velocitat i, sobretot, força. Com segueixin així...