No sé, sembla que la màgia que tenia aquest grup, aquells discos que meravellaven de principi a fi, melodies que t'enganxaven de bones a primeres i tot el que fa que una cançó et toqui el teu ésser interior, va acabar amb “Los Poetas han Muerto”.
Després d'aquell magnífic disc sembla com si s'haguessin despistat, com si se'ls hagués extraviat la fórmula màgica d'aquelles cançons. Em recorda a un capítol de Friends, on tenen els ingredients que usava la tieta de Joey per fer les millors galetes del món, però no saben quins ingredients usar ni en quina proporció.
Avalanch tenen la qualitat, tenen la imaginació, tenen la capacitat de crear (això últim poc comú encara que no ho sembli) i tenen la visió del que volen fer i de com ho volen fer. Però porten tres discos que no troben la combinació exacta que els torni aquesta màgia.
En l’ anterior “Muerte y Vida” van provar amb més força, fins i tot amb alguna veu gutural, en canvi, aquest “El Ladrón de Sueños” aposta pel camí oposat, molt més melòdic, una base rítmica moltíssim més apagada, recordant-nos el canvi que recentment han patit 30 Seconds To Mars, i encara més amb aquest gust per U2 que ja han demostrat anteriorment.
És un disc molt més melòdic, més actual (cosa d'agrair), amb sons que ens porten a pensar en el rock alternatiu canadenc, tot això sense perdre la petja d'identitat única anomenada “Avalanch”.
Però com en els seus dos anteriors discos, són bons discos, sonen magníficament, la intenció i l'evolució són remarcables, l'atrevir-se amb aquests nous sons és encomiable, però tornem a tenir un grapat de bons temes, que passaran als nostres recopilatoris, però no a la nostra memòria personal com a grans temes que van arribar a tocar la nostra ànima.

Lluís