 Genial disc d'aquest grup argentí que ens ha sorprès en molts sentits i ens ha fer recuperar les esperances per a un gènere que crèiem esgotat en sí mateix, el Power (sí, ja sé que ells s'auto-defineixen como a Metal Melòdic, però l'adjudicació de gèneres és diferent a Europa i a Sud Amèrica).
Anem per parts que s'ha de dir molt d'aquest disc... Azeroth el composen Maria Eugenia Ricciardulli a la bateria (fa poc algú al programa va deixar anar que mai una noia podria tocar la bateria com un home... el mateix que es va empassar llurs paraules en sentir aquest disc, no és un Dave Lombardo, però perquè en Dave és d'un altre món), Fernando Ricciardulli al baix i Juan Manuel Villagra a la guitarra (els dos compositors de les cançons), Pablo Gamarra amb sis cordes més, Diego Valdez a la veu i Gustavo als teclats.
Tot i això, a la gravació del disc els teclats anaren a càrrec de Fernando, la posició d'en Pablo l'ocupava Julio César Marcus i la veu la posaren Christian Bertoncelli (Imperio i ex-Horcas, impressionant millora en poc temps) i Adrián Barilari(Alianza i ex-Rata Blanca, qui ja no necessita millorar rés... en el que es refereix a la veu), doncs acabaven de fer fora al seu anterior cantant per no estar conformes amb les seves "performances"... no hem volgut preguntar quin tipus de "performances" eren...
Entre tant moviment de personal pogueren composar quelcom que demostra que el Power no només ha d'evolucionar repetint els mateixos discos de forma més o menys ràpida... Lletres crues i plenes de sentiment (ho feren fa poc els alemanys Chinchilla, però sobre música massa típica), uns temes molt potents que s'allunyen de la típica concepció "Happy" que arrasa Europa (tot i que a temes com "La Salida" i "Historias de Hoy" s'apropen força a les melodies felices que predominen als nostres temps), amb una força impensable donada per la velocitat i contundència de la base rítmica, unes guitarres poc pesades i aquestes dues genials veus de Christian i Adrián. Aquest darrer ens demostra que no passen els anys per a ell i s'exhibeix tant a "Agonía" com a "Esclavo del Tiempo", al final de la qual no sembla que li vagin a sortir els pulmons per la boca, sinó tot ell sencer, impressionant tema que comença amb un intent de mig temps i ens deixa acollonits de la potència que desprèn als dos minuts. Igual que la ja esmetada "Agonía" i la cantada a duet "Campaña al Desierto" de forma magistral (no ens els imaginem com "xoperos"... aquells que en surten dos a l'escenari amb moviments propis d'un zombie i comencen a saltar de cop i volta i a cantar "Xop, xop, xop!!!") que mostren com no cal baixar el to a la cançó i pujar-lo a les tornades, simplement, s'alternen les veus amb cada frase i canten la tornada junts.
Y per a trencar tot això, una espècie de poema recitat sobre música tradicional irlandesa anomenat "El Fin"... moment per a respirar i deixar anar un "Cony, quina passada!".
Simplement, un disc genial sorgit de la genialitat d'uns argentins que han aportat idees i originalitat, i han mostrat que amb la força que desprenen llurs cançons no necessiten aquelles melodies felices tan repetides i matxacades que empren tants grups de Power actuals perquè no disposen d'aquesta imaginació per composar ni d'aquesta força per tocar com ho fan Azeroth en aquest primer treball homònim.Lluís Batlle
|
