Qualsevol que tingui a un pavo que es fa dir DeadL-vis com frontman ens caurà simpàtic, i si a més treuen un esplèndid disc de debut com va ser el "EnemyMine", doncs ja els tenim en la graella de discos esperats.
I aquest segon treball ha trigat massa, quatre anys, quan fa dos ja anunciaven la seva sortida, els retards han estat constants, i les nostres ganes d'escoltar nou material dels alemanys han anat decaient amb el temps.
Però al final tenim nou material, això sí, amb un sabor agredolç, segurament perquè amb tota l'espera acumulada, doncs això, esperàvem més.
D'un primer disc, marcat i caracteritzat per la veu cavernosament profunda i polifacètica del seu vocalista, però amb una constant, incessant i interessantíssima varietat musical, amb la que ens n'anàvem del gòtic melòdic al gothic-death, passant pels vessants més electrònics i industrials o els més foscos i agressius, hem passat a una cosa molt més homogènia. Tenim un segon disc que segueix marcat per la veu de DeadL-vis, el gola profunda alemany, però on la varietat musical desapareix, convertint-se en un disc que sobre una base gòtica, combina a parts iguals el melòdic i l'industrial.
Tornem a tenir impressionants hits com "Die Alone" en una avís més mostra del seu positivisme i felicitat davant la vida, però el que s'ha dit anteriorment, n'esperàvem més. Esperàvem temes que trenquessin per agressius, uns altres per electrònics i uns altres per. on volguessin sorprendre'ns, però no ens han sorprès, això sí, ens han tornat a agradar, més la primera meitat de disc que una segona massa lenta i pesada per a una banda de gòtic industrial.

Lluís