Alguna cosa recordo encara de les meves classes de filosofia a l'institut, quan ens feien comentar un text de Freud, Nietzche & cia. Primer havíem de fer el comentari objectiu, traient el màxim de suc possible al text, i a continuació el subjectiu, que era l'opinió personal acompanyada de les conclusions que un havia pogut extreure, però mai havíem de barrejar ambdós tipus de comentaris ni sobretot, fer que el subjectiu influís sobre l'objectiu. Anys després, jo, com a bon alumne, procuraré fer cas del que em van ensenyar... sense garantir res...

El Sr. Blaze ens presenta aquest cop un directe íntegre de més d'una hora i mitja de durada, en el que ens dóna una visió de com són els seus actuals directes. No hi ha més, és el so del que hi ha als seus concerts, tal qual. He de dir que sona bé, hi ha ritme, potència i bons músics (no negarem que ha sabut escollir la companyia), però hi ha un problema... el de sempre... la veu de Blaze. I no entraré en si és bona o dolenta, crec que ja tots la coneixem. Però més d'una hora i mitja escoltant això... m'he sentit déja-vu per moments, situant-me ajagut en un sofà atacat sense compassió pel sol de l'albada, borratxo perdut, i sentint a través de la finestra els ocellets cantar, un parell de gossos barallant-se, el típic capullo jugant amb la botzina de la moto... i aquesta sensació et fa desitjar aixecar-te, agafar la retallada i desplomar-los a tots, i tot per no tancar la finestra i baixar la persiana...

Així de pesat es pot fer escoltar aquesta veu més d'hora i mitja, encara que, objectivament parlant, els seguidors de Blaze gaudiran amb aquest cd. Conclusions: el cd per ells, l'alcohol per la resta, i la cervesa i les noies per nosaltres, els Paranoies.