Després d'escoltar-me el cd, la meva crítica havia començat amb les següents paraules: “Tots sabem que tot el que té en Bayley és haver estat cantant de Maiden, perquè no té ni feeling, ni gràcia a sobre dels escenaris ni cap mena de carisma. I si no fos perquè ven discos per haver estat el cantant de Maiden, les discogràfiques li haguessin fotut una puntada de peu als morros”. Doncs bé, ara fixeu-vos en la discogràfica que ha editat aquest cd i que algú em digui si ha vist a en Bayley amb alguna inflor facial… A veure, el cd és heavy clàssic i lineal, sobretot a la base rítmica, per als que sàpiguen de solfeig avançat, es tracta de la base científicament coneguda com a “chis pún chis pún”. Encara que el baixista a vegades es desfasa i ens sorprèn quant a tècnica i originalitat (com a “Smile Back at Death”), i ens aporta ritmes únics al més pur estil d'uns innovadorament únics Iron Maiden. Els únics que fan alguna cosa al grup són els guitarres, un que pilla la pua i una corda i ale, a matxacar a tota hòstia (que sembla senzill, però cansa i a més és l'únic que aporta un xic de velocitat a un grup que sense ell serien un somnífer). I el guitarra solista, qui es marca alguns solos xulos, i alguna part fins i tot propera al metall progressiu, i al qual cal destacar com sens dubte l'únic músic que toca amb ganes en aquest grup i el que aporta alguna cosa interessant al llarg de tot el cd, sigui en petits detalls o en els anteriorment comentats solos.
Disc avorrit en general, sobretot per culpa del seu cantant que compleix aquesta mateixa característica i que sembla haver encomanat a gairebé tota la banda. Com a heavy clàssic no seria dolent, fins i tot si ho cantés un Bob Catley (ja no vull pensar en un Jorn Lande) tindria la seva gràcia, però Bayley és incapaç de sortir de la seva monotonia tonal i no enfonsar els seus propis temes.

Lluís