Des de la discogràfica ens ho descriuen com a metall melòdic, amb influències del thrash, i una mica del rock dur dels 80. Tu li dónes al play, i dius "i una merda, això és metalcore, melòdic, això sí, però metalcore". Però no, escoltant amb atenció te n'adones que els ritmes i guitarres entretallades són un recurs escàs en aquest disc, la base és força melòdica en general, però en ser extremadament potent, amb un so envoltant i veu gutural, això últim sí que força al metalcore, ja que el so acaba resultant similar, encara que no es pugui considerar tal, llevat de tracks com "The Darkened Sun", on podríem discutir que si metalcore o thrash, però com escric a soles, no em discutiré amb mi mateix, almenys no abans de prendre'm les meves pastilletes nocturnes.
Ho deixarem que es tracta d'un metall molt potent i contundent, però amb parts molt melòdiques i un més gran treball tècnic en aquestes parts més potents que el que ens té acostumats el metalcore en general.
Havent-me sorprès això, vaig cercar la seva biografia per veure si eren suecs o pròxims a aquest país, ja que al costat d'una veu gutural perfectament encaixada a la seva música, hi havia una veu melòdica que em recordava a horrors, tant en tons com en forma de conduir les melodies, al catxondo d'en Tom Englund, i ara que els Evergrey s'han separat, vaig pensar que potser s'avorria i hauria col.laborat en aquest cd, o que era un projecte seu.
Quina ha estat la meva sorpresa quan he vist que aquesta qualitat de so típica de països nòrdics s'ha aconseguit en un estudi de Palma de Mallorca, d'on són els Bleed the Man, també el vocalista, en Jose A.Joyas, qui s'encarrega de veus guturals i veus melòdiques.
Per a mi, una de les sorpreses de l'any, que seguiré considerant (encara que no ho sigui i que segurament si haguéssim de comparar la forma de fer i enfocar les cançons compararíem amb uns Mercenary, però el so resultant és diferent) una espècie de barreja de metalcore amb Evergrey acollonant, imprescindibles per a aquells que no trobeu bandes a mig camí entre el deathcore i el metalcore amb putos nens emos a les parts melòdiques, ni comercial ni extrem-underground, el punt just està a Bleed the Man.

Lluís