Zakk Wylde està emprenyat perquè ha intentat canviar el seu perfil de Facebook però no ha trobat l'opció "per fi lliure després de 20 anys fent de negre per al boig aquest", i es nota aquest emprenyament.
Es van acabar els Black Label Society que cada vegada s'acostaven més a la música d'Ozzy, i ens porten un disc ple de força i, sobretot, molta ràbia.
De vegades comentem aquí que alguns discos fan malbé perquè les seves cançons han estat tan retocades, que han perdut qualsevol espurna. Doncs amb Black Label Society tenim l'efecte contrari: són temes tan viscerals que semblen haver sorgit directament del fosc passatger d'en Zakk, però que cap productor s'ha atrevit a retocar per a convertir-los en temes que poguessin agradar a la resta de la humanitat.
Així doncs, tenim un disc ple de temes contundents i desbordants d'energia, però no tenim cap "single", ni un sol tema que ens permeti acostar-nos prou com per a gaudir-ho intensament, aquesta ràbia inherent ens fa escoltar el disc a distància, i d'aquesta forma no podem gaudir-lo.
Comencen a ser massa les bandes clàssiques que ens porten discos sense singles ni temes que puguin agradar de veritat més que a sí mateixos, recentment tenim a Korn, Blind Guardian, Buckcherry, Avalanch o Breaking Benjamin, per posar exemples diferents pel que fa a estils i nacionalitats, i aquesta moda ha d'acabar, perquè als oients ens estan deixant sense les nostres bandes mítiques.

Lluís