No pretenia ni escoltar-me el disc, però la sinceritat i humilitat del full de promoció em va commoure. Aquest full de promoció és un o dos folis que ens envien a la premsa juntament amb el disc, on et fan una mica de resum de la història i discografia del grup perquè no hagis d'anar cercant, i després el més típic és que et comencin a citar bandes famoses amb què es pot comparar el disc que tens en les teves mans, a què normalment ni se'ls acosten ja no només per qualitat, sinó per estil musical. Després comencen a escriure “el millor disc de l'any en aquest estil o en aquest altre” i coses d'aquestes. Però amb Burning Black no. Bàsicament per resumir aquest full hi havia quelcom per l'estil: “Sabem que en aquests temps el power metall està fora de lloc, sabem que la gent n’està fins als mateixos del tema, però és el que ens agrada i provem de fer-ho de forma decent”.
I realment és això el que fan, proven d’oblidar aquests centenars de grups que van pervertir la denominació de “power” amb temes edulcorats i comercials. Els italians Burning Black prenen com a partida el power en el seu estat més pur segons els entesos del gènere, que és el que es va realitzar en USA a principis dels 90. No van més enllà i no ho proven en absolut, cosa que és la vessant negativa, però a la positiva hi tenim aquesta honestedat, aquest cercar la puresa de l'estil que va sucumbir davant el que molts varem denominar com a “mariconades” del gènere. També s’agraeix que en molts moments susceptibles de brams aguts, els evitin gairebé tots, i si hi ha algun “yeaaaaaaaaaahhhhh”, el baixen de volum... el meu etern agraïment al tècnic de so.

Lluís