Nou cd d'en Cardoner, que destaca per estar ple d'intencions, intenció de fer rock dur en català, intenció d'agradar a públics diferents i variats, intenció d'unir el rock català amb el so del hard rock americà de finals dels 70...

Sota un artwork força poc atractiu, hi ha un cd de tendències molt variades, però tot això amb una suposada bateria amb un so, que més que una bateria sembla una llauna de tonyina de quilo i mig amb dues llaunes de favada asturiana, dificulta escoltar el cd...

És un so que els joves no han escoltat i els més vells hem oblidat, no omple i no potencia les cançons. Això fa que les dues o tres cançons de melodies power, queden orfes de l'essència de l'estil, i els amants del gènere les puguin trobar fins i tot ridícules comparant-ho amb les bases de doble bombo, i que a sobre estan acostumats a tons alts de veus melòdiques i aquest no seria el cas. El pop actual té una producció increïble, gairebé industrial, i aquest cd hi és a anys llum. I les cançons més setenteres també queden un xic rares, doncs el llegat actual és a l'Stoner, guitarres molt més distorsionades, so expressament més guarro en contraposició a la nitidesa d'aquest cd.

La única que es salva per so és la versió de "Heaven and Hell", tot i que en Dio és en Dio i per això no toca cap instrument, i en Cardoner és un bon guitarra però un cantant passable.

Hagués estat un bon disc si hagués tingut una bona producció i un bon so, i potser un gran disc si es disposés d'un bon cantant, però tal com està, tan sols són intencions plasmades en un cd.

Lluís