Encara que ningú podrà negar que Judes Priest amb Owens havien fet les seves cançons més interessants, en dir "Judes Priest" a tot el món li ve al cap l'època del "British Steele" al "Painkiller".

Després del "Painkiller" hi va haver un buit en les ànimes de la majoria d'amants del combinat cuir-xinxetes, que a la fi dels 90 van omplir amb escreix els Primal Fear, però havent demostrat que podien ser fins a millors que els mestres, van decidir tornar a buscar la seva personalitat pròpia, deixant altra cop el buit en l'interior dels adoradors de falsets.

Centinela arriba amb el seu millor treball judaspriestià de la seva discografia, brutal so i cançons painkillerianes al màxim, tot un luxe per a aquells que sentien aquest buit interior que fins a havien arribat a considerar com a bo l'últim disc de Judas amb la tornada d'un Haldford en plena decadència.

Una gran sorpresa per a aquells que no poden viure sense música dels Judas, un posavasos per als quals creiem que cada música té el seu moment.

Lluís