Els més puritans quant a música es refereix, trobaran en el Metall Progressiu el clímax que els uneix a l'Olimp de les sensacions úniques i espec ials. Tots ells tindran a uns Dream Theater i Symphony X com els seus propis Déus, uns éssers inabastables que sense massa esforç són capaços de dirigir el planeta amb la seva música de tècnica i gran qualitat. I és per culpa d'aquests Déus que de vegades no es tenen en compte un altre tipus de bandes que després de la seva estela, intenten pujar encara que sigui un parell d'esglaons d'aquest Olimp. És més, moltes vegades aquestes bandes de “segona o tercera fila” són tingudes en compte simplement per malparlar d'elles perquè tenim la punyetera mania de comparar-les amb les dues grans per excel·lència.
Sí que és cert que “Isolate” conté en alguns temes algun riff o detall que et recorda directament a Dream Theater (el que és clar són les seves influències) i als desapareguts Balance Of Power, però la música de Circus Maximus en general, intenta seguir el seu propi camí, amb temes més aviat curts per tractar-se de Metall Progressiu, i un virtuosisme controlat (o limitat). Cap músic destaca per damunt de l'altre; aquest quintet de Noruega han traçat una línia horitzontal que cap d'ells intenta travessar sense anar de la mà de la resta de la banda.
“Isolate” és el segon àlbum des que aquesta jove banda es va instaurar fa un parell d'anys, i si bé és cert que no hi h a hagut progressió ni cap avanç respecte al seu debut “The 1st Chapter”, sí podem dir que aquest segon treball és la seva consagració, dins sempre de la segona/tercera fila de bandes que practiquen el gènere. Els falta apostar clarament per ells mateixos, creure-s'ho i fabricar un disc que realment cridi l'atenció de l'oient i li doni volta a la truita a la seva sort.

Sergi