A vegades penso com puc criticar a algú que telonejava als The Doors destripant gallines abans que jo nasqués, però altres cops, quan tens un bon disc seu a les mans, te'n sents fins orgullós de poder-ho fer.

Aquest és el cas d'aquest nou treball d'Alice Cooper, un bon disc i sorprenent a la vegada, doncs ha parat llur evolució musical, no sé si momentàneament o no, per fer una mirada enrera (d'aquí el títol?) i fer un repàs a la seva carrera musical. Però aquest repàs no el fa amb un Greatest Hits, com seria el més fàcil i lucratiu segurament, sinó que, amb l'honradesa musical que sempre l'ha caracteritzat (sempre ha tingut una evolució clara i consistent, i mai ha fet allò de "ara em passo a la música alternativa perquè és el que sempre he volgut fer, no perquè sigui el que més es ven en aquests moments"), ens ofereix cançons noves tot i que amb sons que repassen totes les seves èpoques.

Hi ha una mica de tot: cançons amb so distorsionat pseudo-industrial com el que venia fent darrerament, tot i que sense la base tan pesada; molts temes rockanroleros que segons els riffs o les melodies ens porten als 70 o als 80, hi ha paranoies mentals com "This House is Haunted" que ens recorden èpoques del "Welcome to my Nightmare" o les més surrealistes influenciades per Dalí del "DaDa".

No s'excedeix per cap banda (excepte potser massa rock i poc metal), i tot i que no hi hagi cap hit que el retorni a llocs comercials que ocupà fa temps, ni cap balada que tengui aquell ganxo que tenien als 80, em trec el barret davant d'en Vicens i aquest original repàs a la seva carrera, sincer i honest per sobre de tot.

Lluís