Després d'escoltar aquest disc dubtaré durant molt temps que el motiu de la longevitat vital i musical d'aquest geni del rock freak sigui per haver deixat les drogues, i no per tot el contrari. Als setanta es fotia de tot i li va sortir aquell "Welcome To MyNightmare" que solament es va poder apreciar anys després quan a tothom se li havien passat els efectes de les drogues del moment (qui diu moment, diu dècada.).
Doncs bé, després d'haver passat del rock alhard rock, delhard rock a una quelcom més metàl.lic, d'aquí als sons industrials, i d'aquí tornar alhard rock, ara decideix tornar, no a un so, sinó a una idea, el surrealisme.
Es considera aquell "Welcome To MyNightmare" com el seu disc més surrealista quant a música com per les seves lletres (d'aquí li ve la seva amistat amb en Dalí, encara que també podria ser per les drogues i l'alcohol). Doncs bé, recuperem el "abstracte" però no quant a música, sinó quant a concepte. És a dir, el conjunt del disc serà surrealista però les seves parts podran considerar-se "normals".
I dic "normals" perquè per si mateixes, un swing, un tema discodels vuitanta, un tema rocker en pla setentero, un boogie, etc. són d'allò més normal, però no si estan tots junts en un mateix disc, i a més estan composats i executats per Alice Cooper.
Si a això li ajuntem algunes lletres. diguem. diferents, per dir alguna cosa, com la de la magnífica "DiscoBloodbathBoogieFever" on tracta d'un tipus que intenta que els presents de la discoteca aixequin els palmells i segueixin el ritme de la música, amb el petit detall que els "presents" són un munt de cadàvers en un immens toll de sang provocat per una "lleugera" massacre en la discoteca. Doncs bé, tenim o una genialitat, o un altre disc, com indica el seu nom, pel qual ens hem de tornem a drogar com en els 70 per entendre-ho.
Sigui com sigui, ningú podrà dir que Alice Cooper viu del conte i que sempre fa el mateix.

Lluís