Poca presentació necessiten ja Doogie White i Stephen Mogensen. El primer va posar en el seu temps veu a Rainbow, mentre que el segon va ser l'amo de les quatre cordes a Royal Hunt. Aquesta parella de roquers, fundadors de "La pedra angular" són sobradament coneguts vagin on vagin, tant per les seves respectives carreres per separat com ara, des de la seva unió i edició l'any 2000 del primer disc formant equip a Cornerstone. "Arrival" va ésser un gran debut, amb so 100% Rock n'Roll Melòdic, del clàssic, del que ressaltava als 80. Dos anys desprès van certificar el seu bon enteniment amb "Human Stain", millorant el seu debut a base de polir i anar amb més cura en cadascú dels temes.

Un any després d'aquell gran segon disc ens arriba el tercer, "Once Upon Our Yesterdays", que sincerament jo al menys tenia ganes de que veiés la llum. L'he escoltat més de dues i més de quatre vegades, donant-li així la oportunitat d'intentar aconseguir la forma de entrar amb bon peu al meu cervell, utilitzant tots els mitjans possibles, però no hi ha manera. No hi ha dubte que han seguit prestant-li atenció a la música i a cadascuna de les peces d'aquest àlbum, però ja està, és l'únic que han treballat, i en detriment han perdut aquella màgia que van aconseguir implantar a "Human Stain", aquell poder extret de l'esperit del Rock Melòdic dels 80. Pràcticament tots els talls són balades i mitjos temps que converteixen el que fins ara era luxós i entretingut traslladat a la nostra època, en quelcom avorrit i segons com somnífer, pel que ens fixarem en el seu títol i mirarem enrera esperant un futur que sigui el més proper al que ara ja és el passat de Cornerstone.

Sergi