No és que vulgui fer apologia del consum de substàncies psicotròpiques, (que cadascú sigui conseqüent amb els seus actes), però sempre recordaré com una de les experiències més interessants, entrar en el museu Dalí desprès d'haver consumit un porro de marihuana. Amb els sentits ressaltats un 200 %, la meva ment va rebré una succesió d'impactes únics. La paranoia artística del pintor va quedar plasmada a les meves retines, fent-me admirar totes les textures.

Suposo que amb Courageous em podria ocorrer quelcom semblant, però fa anys que vaig deixar d'inhalar "els fums de la felicitat sensorial", i no tinc la intenció de tornar a fer-ho ara, per tant, amb la meva sobrietat neuronal he de carregar i deduir que sí, que realment "Inertia" et transporta cap a terrenys més enllà del que els grups actuals s'arrisquen a anar. Més en el treball del seu vocalista que en el musical. La paranoia vocal i els abundants, i tots encertats, registres, (molt difícil d'aconseguir, però fet) d'aquest, ja siguin nets, histèrics o guturals, podria molt bé ser comparable amb la del pintor. Els matisos, el color, l'estètica trencadora en la tela, aquí es plasma en les ganes de resultar transgressors, en un terreny musical a on és bastant difícil d'aconseguir-ho.

Courageous han donat un pas endavant en direcció a la originalitat.

Devi