Continua la travessia pel desert dels britànics Cradle of Filth, sota la (no sempre simpàtica) direcció de Dani Filth. Des de la que fóra la "etapa daurada" de la banda amb àlbums com "Vampire", "Dusk... and her embrace" o fins i tot "Cruelty and the Beast", aquesta ha anat perdent empenta i credibilitat entre els cercles extrems del vell continent que, cada cop més, han vist en el grup com una mena d'engendre impur, desmereixedor de compartir el panteó dels déus del Metall més fosc, l'exemple d'allò en que no volen que es converteixin els seus intocables ídols.

Així doncs, tot i ser un dels grups de Metall extrem més exitós de la història (en públic, en vendes...) porten una trajectòria un tant aliena a l'escena, manifestant-se això també en un estil bastant personal i diferenciat en el que rau el seu principal atractiu actualment. El que passa és que el grup, em sembla a mi, es troba en algun tipus de sotrac compositiu, dels que releguen l'oïdor d'aquest "Nymphetamine" al simple paper de patidor de dejà vus de temes d'anteriors treballs. No sé si l'escena els tornarà a obrir, generosament, alguna porta, però potser els COF si que haurien de deixar alguna finestra oberta, més que res perquè els passi una mica d'aire i els refresqui les idees.

Ivan Sáez