Encara que se'ls veu ja entradets en anys, just editen el seu primer cd, i com no, si quarantegem no farem gòtic-electrònico-industrial, i menys si som anglesos i hem crescut amb la NWOHM, Què farem? Doncs el hard rock de tota la vida, potser tendint cap al glam en alguns moments perquè no siguem d'allò més tòpic.
A dir veritat, aquest cd i la seva horrible portada que prometia ser d'un grup cutre de punk o hardcore xungo (estareu pensant amb tota raó: “com si el punk no fos xungo també”), estava tirat en la pila de cds que passo d'escoltar, fins que els van confirmar com teloners de White Lion, i només llavors va ser quan a la cinquena o sisena vegada de proposar-m’ho vaig escoltar el cd.
Per sort, anava en cotxe cap al concert, així que no tinc la impressió d'haver perdut una hora de la meva vida, però tampoc vaig gaudir de les retencions com amb qualsevol altre cd. És un hard rock clàssic i bàsic, em va agradar un tema que tira més al AOR anomenat “Unbreakable”, més per enganxós i ben produït que per qualitat (parlant de qualitat, la de so és extremadament millorable, sembla una autoproducció d'un grup de xavals que comencen).
Això sí, la majoria de la culpa que no entri el cd és per aquesta baixa qualitat de so i els errors d'un primer disc, perquè veient-los en directe resulten ser un bon grup, amb una potència inadvertida en cd i molts detalls que ni a la tercera escolta resulten evidents. Així doncs, us recomano el grup, no el disc.

Lluís