Després d'aquell grandíssim debut “La Caja de Música” i de la decepció que va suposar “Esférica” sobretot a nivell vocal, perquè encara que ens suposàvem que hauria diferència entre els vocalistes, mai vam poder imaginar que n’hi podria haver tanta. Ara tenim tercer disc i tercer vocalista, encara que aquesta vegada és el teclista Juan Miguel Rodríguez que fins ara estava al teclat, qui es posa davant del micro.
A veure, en Juan Miguel no és l’Iván Urbistondo (qui va gravant grans primers discos amb la gent per després deixar-los tirats amb el llistó massa alt), però aconsegueix un resultat força decent, molt més proper al seu primer cd que al segon.
Un to de veu que, com el de l'Iván, encaixa millor amb les melodies de Cuatro Gatos resultant un disc més apetible per escoltar. En alguns moments la veu es nota massa forçada per aconseguir aquest to, però amb pràctica crec que pot quedar bé.
El que no queda gens bé, tot al contrari, és tenir una veu que aconsegueix desprendre la ràbia del seu primer disc quan ens parlaven de la guerra civil, però en aquesta ocasió o els ha tocat la primitiva o s'han fet d'alguna secta xunga, perquè només parlen d'un món ideal, de coses maques i de com és d'esplèndida aquesta vida en aquest món superchachi. No, no i mil vegades no. Que ho fessin Stratovarius en els seus últims cds amb aquella pastelada de cançons i de veu? Mira, musicalment era ridícul, però coherent amb les lletres de salvar als dofins i altres temàtiques per als neo-hippies. Suposo que qui no entengui el castellà el trobarà un disc força decent que promet quelcom millor en pròxims lliuraments, per als que entenem el castellà, o ens passen del que han fumat o no hi ha forma de digerir-ho.

Lluís