Encara recordo el descobrir el “Sonic Temple” a finals dels 80, com em van enamorar aquestes cançons, que em van fer buscar i trobar el “Electric” i quedar enamorat per a tota la vida d'aquest grup. Després em compensarien amb un “Ceremony” que, encara que no arribés al nivell dels dos cds anteriorment citats, em vaig emocionar amb temes com “Wild Hearted Son” tant com quan reps el primer petó d'aquesta noia que tant t'agrada.
Si hagués sortit abans, l'homònim “The Cult” m'hagués impactat, però tres anys sense cites són massa per mantenir l'enamorament, i em va semblar un bon disc, però res de l'altre món. No fa massa, em va agradar el “Beyond Good and Evil”, l'actualització del so del grup, i temes com “American Gothic” o “Take the Power” van passar a formar part dels meus cds variats per al cotxe.
Ara fitxen per Roadrunner, que primer es caracteritzava per portar-nos nous talents entre grups d'allò més potent, i ara sembla més un asil de velles glòries que no s'aguanten en peu. I això és el que m'ha semblat el nou cd de The Cult, a part de la ridícula portada rosa, un cd d' uns avis que volen sonar com ho feien en els 80. Han deixat de banda els avenços fets amb el “Beyond…” i ens porten un intent de tornada a les seves bones èpoques, insuls de dalt a baix, potser mig salvaríem “Dirty Little Rockstar” per semblar feta amb més ganes, però ni punt de comparació a aquests temes dels 80. Fins i tot un primer tema ridícul que té un intent de còpia del riff de “Missió Impossible” i uns cors en pla aquest “yuhhh uhhhh” que no sé si era d'Oasis o de Blur (incultura musical que tinc en alguns estils).
Vaja, que si el “Sonic Temple” i el “Electric” van ser uns dels millors polvos de la meva vida, el “Ceremony” va ser una nit d'èxtasis amb la noia dels meus somnis, aquest “Born into This” és l'aixecar-se al matí encara borratxo i trobar-te a una punki cinquantona ficada al teu llit.

Lluís