Amb el pas del temps, i solament amb el temps, he arribat a adonar-me que una de les meves ex, compensava la seva manca d'intel·ligència, amb carregosses dosis d'afecte i d'interès. Dir-ho ara pot sonar a crueltat o a venjança, però res més lluny de la realitat. El fet d'estar a gust en una relació pot crear certa ceguesa mental, la qual sols s'intueix amb la reflexió i la llunyania.

Deixant apart els melodramatismes, aquest disc queda molt a prop del que la meva ment intueix actualment envers de la meva fallida relació. Danzig mai ha estat un bon cantant. Té aquell cercle petit de fidels admiradors que l'idolatren. Fins aquí tot correcte. Però el problema que jo l'hi veig a aquest personatge és que porta massa temps bevent de les fonts esgotades dels Misfits. I amb això no n'hi ha prou per a conquerir-nos.

El so poderós que va emprar als inicis de la seva carrera en solitari, torna a aparèixer però sense aconseguir repetir els bons resultats del passat, no ajuda a digerir un producte que hagués sonat excels deu anys enrera. Les bones intencions es deixen entreveure però, i com a la meva ex, amb intencions, ni es guanya a l'audiència, ni al cor. Danzig, però, té més possibilitats que aquella senyoreta de tornar a conquerir-me, doncs ell sí que ha utilitzat la intel·ligència, en abandonar el so dels seus últims discos, tornant a l'origen a on la llavor va germinar correctament.

Devi