Quatre anys després del seu passable encara que no del tot mal disc "Black Ària II" ens arriba aquest "Deth Red Sabaoth" en un intent de tornar a un dark metall propi de l'autoproclamat àngel caigut sobre la terra.
Doncs bé, no sé com estarà de forces en la seu faceta d'àngel caigut, perquè si són les mateixes que té com a músic, qualsevol gat de carrer desnodrit i dèbil podria baixar-li els pantalons i fotre-li per on jo em sé.
Disc musicalment mediocre que es fa impossible d'escoltar per un Glenn Danzig incapaç de fer cap mínima melodia, de transmetre un fugaç intent de sentiment, o de fer quelcom que no sigui el ridícul més absolut.
Li vaig deixar passar quan se'ns en va anar cap a l'electrònica, quan es va dedicar a fer patètics papers de dimoni en pelis per oblidar, però mentre canti...
Perquè us feu una idea, descriurem els tres tipus de sirenes d'ambulància que existeixen:

- La tri-tonal, aquella que fa "bu-ri-rup, bu-ri-rup, bu-ri-rup"
- La bi-tonal, la típica de "niiiiii-noooooo, niiiiiiii-noooooo"
- I la cridanera, aquella de "uuuuoooooOOOOOOAAAAAAAaaaaaa"
Ja que bé, prenem com a exemple aquesta última, i la tallem per la meitat, ens quedem amb el "uuuuuoooOOOOO", doncs de principi a final del disc, és tot el repertori melòdic de la veu de Glenn Danzig, una i una altra vegada, una i una altra vegada, una i una altra vegada. qui s'escolti el disc tot seguit i no es pregunti perquè no s'ha suicidat abans d'acabar-ho, si us plau, que m'expliqui com ho ha fet.

Lluís