L'ésser humà evoluciona, per a bé o per a mal.
A la literatura, per exemple, Stephen King va donar el salt a la fama amb relats inquietants com Carrie, però també ha sabut reinventar-se a si mateix escrivint delicioses històries que l'allunyen del gènere que el va donar a conèixer mundialment.

El món de la música està ple de múltiples exemples que contemplen els més amplis tipus de sort al tractar d'intentar donar un pas endavant en l'evolució personal.

Dare són un d'ells. Del Hard Rock que practicaven en els seus orígens a aquest estil íntim, més proper a grups de rock com els U2 de les seves últimes aparicions discogràfiques. Per a bé o per a mal?. Per a un fan de Cannibal Corpse són la excusa perfecta per mostrar al món les seves ganes de cometre un sacrifici humà amb algun membre del grup. Per a algú obert de ment, és un disc per a un diumenge de relax o de ressaca amb ganes de deixar fluir suaus melodies que no causin més danys en les sofertes neurones. No presenta moltes variacions amb el que amb una atenta audició pot resultar lleugerament reiterant i, a vegades, avorrit. Però suposo que no pretenen convertir-se en la veu que exalti les masses cap a la revolta de la violència gratuïta.

Com va dir aquell gran savi "que cada pal aguanti la seva espelma". Jo per la meva part ni beneeixo ni refuso.

Devi