Anem a retrocedir fins la dècada dels 70, quan començaven a aparèixer bandes com Led Zeppelín o Deep Purple. Recordem el seu so i desplacem-nos fins als 80, i una vegada retingut el so rock de l'època, tornem als nostres dies i adaptem tot el recol·lectat a la nostra actualitat. Per als qui s'hagin perdut amb tant viatge, el millor que poden fer és recuperar el capítol de Barri Sèsam en el que el mestre Coco ens donava la lliçó de "lluny - a prop". Diguem que d'a prop hem anat a lluny i de lluny hem tornat a prop.

Aclarit ja que musicalment estem al davant d'una banda de Hard Rock del d'abans, sense tenir cap virtuositat ni res que es surti de tota òrbita musical, la execució és força bona, amb el que direm fins aquí que el disc és escoltable i entretingut. Afegim ara un component important al que és The Darkness: Justin Hawkins, la veu. La veritat és que no sé si va gravar els talls a consciència o va ser escrotalment torturat mentre es gravaven els escabrosos crits de sofriment del resignat. Jo que entenc de tortures originals, diria que l'element subversiu en qüestió va ser despullat i travessat amb una estaca i, en cadascuna de les cançons (amb ell encara conscient) se li anava practicant una tortura diferent a les seves parts genitals. Recorrent tema a tema he distingit atrocitats tals com arrancar pelets genitals amb unes pinces, sobreescalfar la bossa escrotal amb un encenedor, l'estirament del penis lligat a un pes de 100 quilos, punxadetes, mossegadetes de cocodril, disseccions amb objectes tallants, dissolucions amb àcid i el típic aixafament de testicles amb un bon parell de roques. En dos temes no s'aprecia càstig algun, s'entén doncs que van ser gravats abans de...

... Juguem doncs a ubicar cada falset en la seva cançó corresponent... la veritat és que resulta divertit.

Sergi