Que no s'ofenguin Darkseed però per mi són similars a la masturbació.
I és que resulta lamentable, però cert. La masturbació és un d'aquells moments de realització espiritual. Un punt àlgid de les nostres miserables existències, quan pots imaginar-te que li arribes a la sola de les sabates a, per exemple, Rocco Sifredi. El moment ideal, en el que no existeix la por a la decepció. Un "lloc", a on no s'hi troba el prejudici, doncs no hi existeixen frases feridores com: mou-te amb una mica més de gràcia, que això és més avorrit que portar al meu germà a la estrena de "Harry Potter XLVIII vs el Teletubbie mutant".

Conporta una dificultat arribar a ser tan preciosista en el món de la música. Mantindré un clímax compositiu idoni al llarg dels anys, però ells ho aconsegueixen. Volia comparar a Darkseed amb la masturbació, no per ofendre'ls, ans al contrari. Submergir-te en els seus últims treballs és un plaer auditiu que, al igual que descarregar els baixos, sempre et complaurà. Els colors, les formes, les postures (musicals o no), totes són idònies, ideals, vagin cap a on vagin. I en aquest cas han seguit el camí que varen començar a "Astral Adventures", donant-li un regust al seu passat recobrant una mica de la cruesa de "Diving Into Darkness".

Desgraciadament, també existeix la frustració en ambdós casos. I és que allò bo té un final. I aquest és un d'aquells discs que voldries que no el tingués.

Devi