Hi ha gent que quan pensa “anem a fer coses rares”, directament dirigeix la vista a la prestatgeria dels llibres per agafar el kamasutra i buscar la posició més agosarada i perillosa per la poca elasticitat d’uns músculs acostumats a la vida sedentària. Si més no estrany però plaent. En el cas dels músics, o es dediquen a composar les mil i una escales impossibles per a crear l’enèsim disc de progressiu del mes, o es dediquen a rebuscar en el seu interior fins que troben la manera de deixar a l’oient sense esma, i completament enfonsat en un mar de dubtes. Almenys és com m’han deixat a mi els D.O.S. amb aquest treball. Feia anys que no podia donar opinar com cal en una crítica. Em recorden als Darkseed del “Astral Adventures” però sense la clarividència que es demostrava en aquell disc. Tot molt dens, molt carregat, amb unes veus guturals que et deixen descol·locat.
Per aprendre, per descobrir nous grups, noves essències, però per a no gaire més.


Devi