Si algun dia us dediqueu a fer crítiques de discos, una cosa que no cal fer és llegir altres crítiques abans de fer la vostra, perquè després us influencien o us passa com a mi, que veient tantes crítiques positives d'aquest segon treball de Day Six, em costa molt dir que jo crec que no n'hi ha per a tant.
Bé, de fet també em pregunto si seré l'únic imbècil que ha escrit la crítica d'aquest disc sense que li ingressin uns euros al compte bancari o li portin un pernil per nadal, que per desgràcia és el que es duu en aquests temps, i si no, pregunteu a qualsevol col.lega que hagi enviat la seva maqueta o primer disc a una revista perquè li facin una crítica, i veureu què li van contestar. Però tornem a aquests Holandesos que, encara que originals en no tenir a una bellíssima noia al capdavant de la banda, personalment la seva música m'ha deixat una mica igual. Suposo que si les crítiques que he llegit haguessin dit "doncs no està mal, és un metall progressiu lleuger que passa bé, sense massa idees, curiositats o recursos, però ben tocat", ja que jo hagués dit "doncs sí". Però clar, he llegit crítiques on alaben la tècnica d'aquests jovenets deixant-los pels núvols, que sí, que la tenen, però la tècnica hauria d'estar al servei de la creativitat, i per a mi estan una mica limitats en aquest sentit.
Això es nota en tots i cadascun dels canvis, o en passar del pont a la tornada, o d'una part lenta a una ràpida i viceversa, on són incapaços de progressar d'un a l'altre, fiquen un so, una veu en off, un efecte, o qualsevol cosa, però són incapaços de ficar un contratemps i tornar a canviar, o de combinar i jugar amb els instruments per fer-ho, i quan una banda de metall progressiu està limitada en quan a idees, ho sento molt, però d'aquí no pot resultar un bon disc, sí pot que pot sonar bé, però només això.

Lluís