 En aquesta vida, de tant en tant has de fer el satisfactori sacrifici de deixar via lliure, capbaix, a aquells que són superiors a la resta per qualitats, aptituds, trajectòria o tot això en general. I tal acte de submissió no ha de ser pres com quelcom ofensiu al propi orgull, sinó més aviat com la confirmació de què hi ha en aquest món gent realment bona, capaç de fer allò que la resta de la humanitat voldria, i capaç de fer-ho de forma que hagi de restar intocable per la posteritat, per la resta dels dies.
Mentiria si volgués fer-te creure, lector, que sóc objectiu respecte aquest personatge, doncs sento veritable devoció vers Ell des del primer instant que vaig poder gaudir de la seva incomparable veu, única a tot el món; i és més, considero que qui posi en dubte que aquesta és la Veu del Rock d'alt tonelatge per excel·lència posa en dubte, automàticament, el seu bon criteri. Quan s'està parlant d'algú que no canta, sinó que rugeix, d'algú que no caduca, sinó que és etern, d'algú qual simple mirada és capaç d'expressar tot el que aquesta música significa, no es pot tractar de ningú més que de Ronnie James Dio.
És d'agrair que, podent-se acomodar en terrenys més practicables per algú que porta tant de temps a la música, Dio hagi tornat a treballar amb els perillosos materials que el caracteritzen amb aquest "Killing The Dragon", que no ha de defraudar a ningú que es digni a escoltar el disc. Crec que es podria dir, i sense exagerar, que hi ha grups de Rock dur qual mitjana d'edat és la meitat de l'edat d'en Dio que, tot i intentar-ho, són literalment incapaços de desprendre la força que tenen temes com "Along Came A Spider", "Better In The Dark" o la pròpia "Killing The Dragon". Què collons! Però si està fet un xaval...
Ivan Sàez
|
