A l'any 2003 que fa poc va finalitzar vam veure una mica d'algunes coses, de les bones, i vam veure, per desgràcia i com de costum, molt d'algunes altres coses, les restants, les dolentes. La nostra reacció davant d'elles pot haver estat molt diversa, des del més fosc derrotisme (infundat segons aquells a qui les coses van bé), fins l'optimisme portador de la més enlluernadora llum que, de tant brillant, cega a qui l'observa amb massa deteniment i no li permet veure la realitat i la seva cruesa, passant sempre per la tristament majoritària indiferència.

Vers aquesta perspectiva és del tot normal i indispensable que segueixin apareixent discs com aquest "Spreading the Rage", dels alemanys Disbelief, en el que transmeten tota una sèrie de sentiments que té la societat i/o els seus integrants: ressentiment, odi, frustració, por... i que solen amagar-se rera una màscara pràcticament irrompible. Ergo, i en tant que es basa en uns sentiments tals, la música de Disbelief, com la de tantes altres bandes amb quelcom a dir, no pot més que ser extrema i esqueixada, de cadències pesades i d'aquella intensitat que et fa sentir com respirant un aire moltes vegades respirat, però amb la satisfactòria olor de la consciència.

Ivan Sàez