Death metal èpic? Aquesta és la idea que et queda gravada en foc després d'escoltar aquest segon lp de la banda francesa Distress. El cert és que aquesta etiqueta no és, ni de bon tros, la correcte per referir-nos al grup, doncs la base principal i predominant durant tot el disc és el Death metal melòdic, amb parts potents, quan cal, i parts més ambientals, quan el tema ho requereix.

El component èpic al que ens referiem, el trobem, en compta gotes, en forma de cors masculins en una ona totalment Vortexiana (que aconsegueix acostar-se a la forma de cantar hiper-èpica del senyor Simens Hestnaes, ex cantant de Borknagar, entre d'altres, pero sense acabar d'arribar als seus agònics aguts). Però, tal com dèiem, aquests cors se'ns fan escassos, i encara més tinguent en compte el paper estelar que juguen en "Reflectionless", el tema que obre el disc, doncs a partir d'aquest moment l'espera per a un nou fragment vocal d'aquestes característiques se'ns fa eterna.

Així, entre cors èpics, altres de més melancòlics, parts acústiques, algún que altre teclat i, sobretot, un molt bon death melódic fet a la mida del grup, Distress aconsegueixen treure's del barret un més que correcte disc per fer les delicies dels amants d'un sub-gènere que, entre evolucions i involucions, darrerament ha deixat orfe a més d'un.

Ivan Cateura