No saber a on ets, cap a on vas en un moment determinat no té massa gravetat. Sempre pots acabar tancant-te en un bar a satisfer el teu afany cerveser o coneixent algú, a ser possible del sexe oposat a la teva persona, que estigui disposat/ada a fer més suportable la teva soledat.

En el món de la música perdre's en terreny de ningú no és que no sigui recomanable, el que normalment passa és que això esdevé quelcom funest. Aquest quintet italià a de posar, abans de res, les seves idees en ordre perquè ara mateix no saben cap a on van. Les ganes d'oferir l'originalitat els porta a cometre errors a base de bé en la majoria de les composicions. Volen fondre masses influències de cop, només fent que el resultat global sigui caos i desil·lusió.

La portada, típica del hard rock americà, ja és el primer error. Ells no practiquen aquest estil. No pots composar cors operístics i posar-los en qualsevol lloc pensant que ells ja sabran trobar la seva ubicació correcta …

Masses coses per a donar-los-hi el meu vot de confiança.

Devi