Algun psicòleg interpretaria que el nostre estat d'ànim o les nostres frustracions són les causants del nostre incesant goteig d'atemptats contra allò no apte qualitativament o en aquest cas, d'auto-flagelació en el seu transit pel mon de la música, buscant contra-natura trobar l'exit que fa tant anys varen extraviar.

Si fos així, no vull ni pensar que haguès desglossat com a crítica, si m'haguès pasta el mateix que a un íntim meu que, de vacances a Mallorca, va aconseguir lligar involuntariament amb un travesti, i no ho va descubrir fins que es va adonar que, a sobre, l'individu/a tenia uns 7 cms més de longitut viril que ell. Suposo que el nivell d'alcohol ingerit, va ser el que li va impossibilitar d'adonar-se que al davant hi tenia un mànec d'escombra en el lloc a on tenia que estar la font de les seves satisfaccions nocturnes, però …

Sincerament, si a algú de nosaltres ens passa quelcom per l'estil, aquí hi haurien blasfemies de nivells apocalíptics.

Però estant sense ànim per a arribar a tal fita, imagineu-vos que tal psicòleg tinguès raó i que aquí, hi hagi una crítica desenvolupada acte seguit de confondre la galleda de fregar el terra, amb el bol de café amb llet matinal i, intuiu la resta.

Xavier Ardèvol (Devi)