Quan vaig veure a ex-membres de Darksun com a puntals del projecte, i membres actuals col.laborant en el mateix, se'm va creuar, no una ni dos, sinó diverses vegades per la ment si un cd podria ser la versió gatuna d'un frisbee. Després em vaig fixar en que les influències del grup eren tan diferents com Nightwish, Dark Tranquillity, Diablo Swing Orchestra, Enya, etc. i bé, els vaig donar una oportunitat, per curiositat (encara que això impedís saciar la meva curiositat sobre el del frisbee).
Va resultar un cd de metall gòtic dark-gòtic amb influències que van des del folk-celta més clàssic, al metall extrem, passant per passatges més operístics o electrònics. L'enregistrament és excel.lent, i la varietat musical, així com els arranjaments dins cada cançó, boníssims.
Jo sóc força contrari al tema de les vocalistes femenines, una, perquè ja n'hi ha masses que canten totes igual, i dos, perquè a Espanya n'hi ha moltes, i només dos o tres són especialment bones (al món del metall, en el rock i altres hi ha magnífiques vocalistes). Però en aquest disc, Dina Nasser es mostra pletòrica, i a més, aprenent de Nightwish com cal gravar una veu operística, que és no deixant una única pista neta, i graven diverses pistes, fiquen efectes, o una veu gutural per sota, però ho fan bé.
Tot molt bé, fins i tot les veus masculines, perfectes les guturals, tenen un molt bon accent i entonació en les parts melòdiques, però, i aquí està el principal però del disc, es creu en Marco Hietala fent el fantasma de l'òpera o estant amb els Northern Kings, i en comptes d'un vocalista de metall melòdic tenim a algú intentant fer de baríton i això queda fatal, carregant-se la bona sensació general del cd. Això sí, hi ha temes protagonitzats per la veu femenina, o la veu gutural masculina al costat de la femenina, sense massa d'aquesta exagerada veu masculina melòdico-operística, que es deixen gaudir molt bé, llàstima que no sigui la tònica general del disc.

Lluís