Estava pensant en comparar a Deep Purple amb el conte de "La Caputxeta Vermella" però el fet de que podria portar-me seriosos problemes amb els més acèrrims seguidors del grup... És igual, m'arriscaré a sofrir una trepanació del hipotàlam sense anestesia. Els dos tenen la mateixa grandesa, han sabut traspassar les barreres del temps i en el cas de la banda, "Made In Japan" sona fresc, vital, sense descripció possible per que solament escoltant-lo pots arribar a "sentir-lo". La caputxeta ha conservat tota la seva desimboltura, i les tendres ments infantils, desprenen entusiasme quan un adult els relata les aventures i desventures d'aquella infant, un llop mutant amb complexe de boa que engoleix a les seves víctimes a contranatura. Per que si no com s'entén que al final surti de la panxa de l'animal la octogenària tota sencera?

El que passa és que al final la caputxeta se'n surt amb la seva i ja no hi ha res més a dir. El demés no té importància, i aquest semblava també el destí dels Purple a partir de "Perfect Strangers", amb l'excepció de "Slaves & Masters", no tenia importància la resta de la historia perquè la genial ja havia estat escrita. Vivint de les rendes d' "Smoke On The Water" & cia. I gràcies a Deu que alguna cosa ha canviat per que "Bananas" a canviat el guió preestablert. Un disc amb classe a on, excepte la portada, horrible, i potser una mica de força en la veu de Ian Gillan, però el senyor ja té els seus anys, d'acord, s'admet, és una gran demostració de saber fer i de grans cançons que des de es varen carregar al "llop", dic, a Ritchie Blackmore, no havien tornat a oferir-nos.

Estil, bones formes, "feeling". Me n'alegro per ells.

Devi