 Per fi ha sortit el tan esparat nou treball del que possiblement sigui el grup de metall progressiu de més èxit del moment. Noti's que es tracta d'un doble, amb el què el seu preu és bastant elevat. En el primer disc trobem cinc cançons, amb durades en cap cas inferiors als sis minuts i escaig. Bé! Això és el que els seguidors incondicionals del grup volem. Tret de la darrera, que sembla una espècie d'infructuós intent per recuperar l'ambient d'aquella balada intimista de l'Awake, "Space Dye Vest", quelcom així com el testament d'en Kevin Moore, les altres quatre cançons són molt bones. No dic excel·lents per la senzilla raó que no aporten res de nou a la trajectòria del grup. És a dir, podien haver estat composades en diferents etapes de la banda i haver-se inclós en els demés discs sense que es notés gran cosa. Tindrà res a veure que James LaBrie participi tan poc en la composició?
En relació al segon disc, conté el tema (de 42 minuts) que dóna títol a l'àlbum. La cançó es divideix en 8 parts molt desiguals. La obertura sembla més un encreuament entre la Disney i el Senyor dels Anells que la música d'un grup de prog metal. Els teclats sonen molt "sintètics", un error que per altra banda es repeteix al llarg de tot aquest disc. Les tres següents són possiblement el millor d'aquest segon CD, amb canvis de ritme molt "a la Dream", i tocs impressionants de tots els músics. I a partir de la cinquena part fins el final, el grup es debat entre parts suaus massa "virginals" (en detriment de la foscor de balades més antigues) i parts instrumentals un tant repetitives i massa pomposes, amb moltes restes de gent com els Spock's Beard que no venen al cas. La col·laboració contínua dels membres de Dream Theater en projectes externs sembla que, en lloc d'afectar positivament a la banda en els seus discs, proporcionant una base més rica sobre la què construir noves composicions, ha esgotat una mica les seves idees i provoca que s'escoltin d'ells altres estils ja practicats per altres grups.
En l'apartat tècnic, per una altra bnda, la producció a càrrec de Portnoy i Petrucci deixa bastant a desitjar. Sembla que Mike Portnoy no està content si no està a missa i tocant les campanes. Realitza mil activitats a part de tocar la bateria -per cert, a veure si algú li suggereix que deixi els cors a algú altre- el que afecta al resultat global del seu treball. Per posar un exemple, a veure si algú és capaç se seguir el baix durant tot el disc. Hi ha parts en les què s'han centrat tant en la bateria que sembla que John Myung estigui passejant pels jardins de l'estudi.
Fausto Navarro
|
